Els Camins

Posted by on ago 19, 2014 in Equilibrio, Proceso | 11 comments

20140806_114559Al bellmig de l’estiu i des de Sri Lanka, escric ara mateix aquest post. Fer el camí que veieu a la foto em va inspirar per compartir aquestes paraules amb vosaltres. I és que la idea de camí en sí mateixa és molt suggerent.

Ja li deia el gat a l’Alícia en el país de les meravelles que qualsevol dels dos camins que escollís era bo sempre que caminés el temps suficient. Reflexionar sobre el camí m’ha portat a fer-me dues preguntes que aporten mirades diferents i alhora interconnectades:

▶ Com escollim un camí o un altre?
▶ Com el vivim mentre l’estem recorrent? (aquesta mirada és sobre la qual s’ha escrit més i per tant no pretenc dir el que ja està dit).
 
Respecte la primera pregunta em sorgeixen tres respostes (i potser vosaltres en podreu trobar més). La primera manera d’escollir un camí és fer-ho des de l’anàlisi i la raó. Des d’aquí hi ha claretat d’on vols arribar i saps que aquell camí és el que t’hi portarà. La segona manera és fer-ho des de la intuició. Des d’aquí no hi ha raons lògiques i sí confiança des del sentir que és aquest el camí correcte. I una tercera manera és la que es fa amb l’ànim d’explorar, descobrir i sorprendre’t, i potser el fi en si mateix sigui aquest (no voler arribar a cap lloc, simplement “estar” en aquest lloc).
 
Com és natural en nosaltres, tots i totes tenim tendències i solem escollir una manera o una altra. Ara bé, potser el tema sigui qüestionar-se fins a quin punt la manera en com esculls t’ennuvola la possibilitat d’aprendre del camí en sí mateix o bé t’eixample la mirada. Mentre recorria les interminables escales que veieu a la foto (més de 5.000), no podia evitar imaginar el temple que hi havia al final del camí i desitjar en moments de cansament arribar al final del mateix. Jo mateixa vaig adonar-me que mentre estava pendent d’arribar al final també estava oblidant el meu voltant. Com de difícil és aturar-nos nosaltres mateixos en “l’estar” del camí, sense cap altra pretensió! I és que sens dubte l’aprenentatge està en el “fer camí” i el que això implica:
 
  mirar el teu voltant,
sense pressa,
integrant un ritme propi (només teu),
encuriosir-te i, sobretot,
malgrat hi hagi boira com en la foto, confiar.  

11 Comments

  1. Estar sense presses i amb consciència del voltant… quin post més maco Claudia. Amor envers tu, envers tot el que ens envolta…i confiar en la vida. Aquesta sap perfectament què és el millor per nosaltres en cada moment.

  2. Crec que per desgràcia hi ha més maneres d’escollir el camí. Per exemple des de la desesperació, fugides endavant que ens porten a escollir camins equivocats (o no). Des de la impotència, camins que les circumstàncies ens obliguen a agafar i que a vegades sembla que no tinguem més opció que acceptar. Ja sé que no sona animat però això també hi és.

    • Sí, tens raó Txema amb aquesta altra manera d’escollir un camí. Tot i així, crec en la possibilitat de mirar-te a tu mateix en aquest procés, decidint quina actitud vols adoptar durant aquest camí. Fixa’t que aquí és on hi ha llibertat d’escollir.

      • Com inicies aquesta mirada cap a tu mateix? Estem acostumats a parlar de la força d’un individu per triar el seu camí, però com ho fas per parar a mirar si el camí escollit anteriorment és el desitjat? I una altre dubte, si estem fent un camí que nosaltres no vàrem triar, un camí on ens hi han conduit les circumstàncies, com podem ser objectius a l’hora de observar-lo. M’explico, potser el camí que seguim ens pot oferir la felicitat que tant desitgem, però el simple fet que no haguem triat nosaltres aquest camí pot fer que en certa manera no l’acabem d’acceptar i no siguem capaços de veure que sí, que potser és el camí correcte.

  3. Sempre he pensat que la felicitat es el destí on ens hem d’apropar al màxim i, sens dubte, la intuició és el millor aliat per aconseguir-ho sempre que portem a la motxila un bon coneixement d’un mateix. Indubtablement cada pas que fem s’ha de gaudir ja que, posiblement,i si fas bé la feina, no hi tornaràs a estar.

  4. Una foto bellísima, unes paraules precioses i una reflexió molt sàvia. I què bonic l’aprenentatge…lliurar-se al camí amb confiança! Un post molt inspirador que de ben segur tindré present en el “meu camí”.

  5. En els entorns més idíl·lics és fàcil reflexionar, i trobes la felicitat, el complicat o més dur és tornar a la rutina del dia a dia, on les “obligacions” no et deixen reflexionar, i tens poc temps per decidir,… aquest és un dels camins, on l’anàlisi i la raó resulten ser poc efectius, tot i que per mi, són el més important.

    La intuïció, té una part d’anàlisi i com a conseqüència, es basa en l’experiència… i bones vibracions sobre el resultat, i aquesta intuïció també té un aire d’explorador i de descobridor. Tots els camins tenen una “vinculació” i no es pot dir que siguin “purs”, originals, virginals… tots tenen part de mestissatge, en alguns casos molt pocs, però no crec, sincerament, que hi hagi cap camí que tingui una puresa del 100%.

    I està clar que el camí que utilitzem o utilitzo és per aconseguir la satisfacció de la feina ben feta… i ser exemple per altres. Ni més ni menys.

    Gràcies Clàudia per llegir aquesta reflexió, que és la meva.

    • Georges, tens raó que de vegades el dia a dia ens arrossega sense poder fer (aparentment) res. Ara, tu mateix dius que “l’anàlisi i la raó” són importants per a tu. Aquí ja tens una brúixula que t’indica quin camí escollir.
      Buscar els moments per a poder acostar-te a aquests processos et donarà més control i sentit a la teva vida.

  6. Un post breu pero molt clar i intens, ple d’intenció, com tu ets..

    M’agrada especialment el camí de la intuició. Normalment la utilitzem poc, i moltes vegades per coses petites, poc trascendents. Per les coses grans, o que considerem “importants” la deixem a la banqueta, necessitem les dades contrastases, mes informació i ens oblidem d’ella.

    Què passaria si la nostra intuició jugués de titular més vegades en situacions importants i no només en partits amistosos?

  7. M’agrada la metàfora que fas servir Jordi: la intuició com a jugadora de partits importants. I alguna cosa em dius que saps la resposta… per què no ens il·lustres amb el que saps? ;)

    • Penso que la intuició es pot entrenar, utilitzat-la i observant els resultats. Segurament ens equivocarem en ocasions, peró poc a poc cada cop menys, inclús potser no tant sovint com ens pensem.
      Tenim que fer-la una aliada nostra i ens ajudarà a creure en nosaltres mateixos. :)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Protected by Spam Master