Los Caminos

Posted by on ago 19, 2014 in Equilibrio, Proceso | 11 comments

20140806_114559En pleno verano y desde Sri Lanka, escribo ahora mismo este post. Hacer el camino que veis en la foto me inspiró para compartir estas palabras con vosotros. Y es que la idea de camino en sí misma es muy sugerente. Ya le decía el gato a Alicia en el país de las maravillas que cualquier de los dos caminos que escojeria era bueno, siempre que caminara el tiempo suficiente. Reflexionar sobre el camino me ha llevado a hacerme dos preguntas que aportan miradas diferentes y que a la vez están interconectadas:

▶ Cómo escogemos un camino u otro?
Cómo lo vivimos mientras lo estamos recorriendo? (esta mirada es sobre la cual se ha escrito más y por tant no pretendo decir lo que ya está dicho).
 
Respecto a la primera pregunta me surgen tres respuestas (y quizás vosotros podréis encontrar más). La primera manera de escoger un camino es hacerlo desde el análisis y la razón. Desde aquí hay claridad en cuanto a dónde quieres llegar y sabes que ese camino te va a llevar a ese lugar. La segunda manera es hacerlo desde la intuición. Desde aquí no hay razones lógicas y sí confianza desde el sentir que es este el camino correcto. Y una tercera manera es la que se hace con el ánimo de explorar, descubrir y sorprenderte, y quizás la finalidad en sí misma sea ésta (no querer llegar a ningún lugar, simplemente «estar» en este lugar).
 
Como es natural en nosotros, todos y todas tenemos tendencias y solemos escoger una forma u otra. Ahora bien, quizás el tema sea cuestionarse hasta qué punto la manera en cómo escoges te nubla la posibilidad de aprender del camino en sí mismo o bien te amplía la mirada. Mientras recorría las interminables escaleras que veis en la foto (más de 5.000), no podía evitar imaginar el templo que había al final del camino y desear en momentos de cansancio llegar al final del mismo. Yo misma me di cuenta que mientras estaba pendiente de llegar al final estaba olvidando mi alrededor. Qué difícil es frenarnos a nosotros mismos y situarnos en el «estar» del camino, sin otra pretensión! Y es que sin duda el aprendizaje está en el «hacer camino» y lo que ello implica:
 
  mirar a tu alrededor,
sin prisa,
integrando un ritmo propio (solo tuyo),
ser curioso y, sobre todo,
a pesar de que haya niebla, como en la foto, confiar.

11 Comments

  1. Estar sense presses i amb consciència del voltant… quin post més maco Claudia. Amor envers tu, envers tot el que ens envolta…i confiar en la vida. Aquesta sap perfectament què és el millor per nosaltres en cada moment.

  2. Crec que per desgràcia hi ha més maneres d’escollir el camí. Per exemple des de la desesperació, fugides endavant que ens porten a escollir camins equivocats (o no). Des de la impotència, camins que les circumstàncies ens obliguen a agafar i que a vegades sembla que no tinguem més opció que acceptar. Ja sé que no sona animat però això també hi és.

    • Sí, tens raó Txema amb aquesta altra manera d’escollir un camí. Tot i així, crec en la possibilitat de mirar-te a tu mateix en aquest procés, decidint quina actitud vols adoptar durant aquest camí. Fixa’t que aquí és on hi ha llibertat d’escollir.

      • Com inicies aquesta mirada cap a tu mateix? Estem acostumats a parlar de la força d’un individu per triar el seu camí, però com ho fas per parar a mirar si el camí escollit anteriorment és el desitjat? I una altre dubte, si estem fent un camí que nosaltres no vàrem triar, un camí on ens hi han conduit les circumstàncies, com podem ser objectius a l’hora de observar-lo. M’explico, potser el camí que seguim ens pot oferir la felicitat que tant desitgem, però el simple fet que no haguem triat nosaltres aquest camí pot fer que en certa manera no l’acabem d’acceptar i no siguem capaços de veure que sí, que potser és el camí correcte.

  3. Sempre he pensat que la felicitat es el destí on ens hem d’apropar al màxim i, sens dubte, la intuició és el millor aliat per aconseguir-ho sempre que portem a la motxila un bon coneixement d’un mateix. Indubtablement cada pas que fem s’ha de gaudir ja que, posiblement,i si fas bé la feina, no hi tornaràs a estar.

  4. Una foto bellísima, unes paraules precioses i una reflexió molt sàvia. I què bonic l’aprenentatge…lliurar-se al camí amb confiança! Un post molt inspirador que de ben segur tindré present en el «meu camí».

  5. En els entorns més idíl·lics és fàcil reflexionar, i trobes la felicitat, el complicat o més dur és tornar a la rutina del dia a dia, on les “obligacions” no et deixen reflexionar, i tens poc temps per decidir,… aquest és un dels camins, on l’anàlisi i la raó resulten ser poc efectius, tot i que per mi, són el més important.

    La intuïció, té una part d’anàlisi i com a conseqüència, es basa en l’experiència… i bones vibracions sobre el resultat, i aquesta intuïció també té un aire d’explorador i de descobridor. Tots els camins tenen una “vinculació” i no es pot dir que siguin “purs”, originals, virginals… tots tenen part de mestissatge, en alguns casos molt pocs, però no crec, sincerament, que hi hagi cap camí que tingui una puresa del 100%.

    I està clar que el camí que utilitzem o utilitzo és per aconseguir la satisfacció de la feina ben feta… i ser exemple per altres. Ni més ni menys.

    Gràcies Clàudia per llegir aquesta reflexió, que és la meva.

    • Georges, tens raó que de vegades el dia a dia ens arrossega sense poder fer (aparentment) res. Ara, tu mateix dius que «l’anàlisi i la raó» són importants per a tu. Aquí ja tens una brúixula que t’indica quin camí escollir.
      Buscar els moments per a poder acostar-te a aquests processos et donarà més control i sentit a la teva vida.

  6. Un post breu pero molt clar i intens, ple d’intenció, com tu ets..

    M’agrada especialment el camí de la intuició. Normalment la utilitzem poc, i moltes vegades per coses petites, poc trascendents. Per les coses grans, o que considerem «importants» la deixem a la banqueta, necessitem les dades contrastases, mes informació i ens oblidem d’ella.

    Què passaria si la nostra intuició jugués de titular més vegades en situacions importants i no només en partits amistosos?

  7. M’agrada la metàfora que fas servir Jordi: la intuició com a jugadora de partits importants. I alguna cosa em dius que saps la resposta… per què no ens il·lustres amb el que saps? ;)

    • Penso que la intuició es pot entrenar, utilitzat-la i observant els resultats. Segurament ens equivocarem en ocasions, peró poc a poc cada cop menys, inclús potser no tant sovint com ens pensem.
      Tenim que fer-la una aliada nostra i ens ajudarà a creure en nosaltres mateixos. :)

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Website Protected by Spam Master